Make your own free website on Tripod.com
Pagina nueva 1 *************************************************************************************** Voldria començar aquest acabar de la presentació/happenning d’avui dient que La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu…de Vicenç Altaió i Claret Serrahima és una estafa. Sí, senyores i senyors, diguem-ho alt i clar: una estafa. Una estafa, a més, que no és discreteta, no, sinó que és una estafa a gran escala. Vegem per què, ja que ho és per diverses raons. 1. D’entrada hem de desconfiar dels autors –com sinó hem de reaccionar davant d’individus que escriuen a quatre mans, que convoquen a 7 presentadors per a un –si els hem de creure- sol llibre, que són capaços de perpetrar-nos un volum com aquest- quan ens diuen en la carta d’invitació a l’acte d’avui: “Hem fet un llibre junts”. Ja! No us ho creieu això, tot i la il·lusió òptica que ens mostra que això que sostinc entre les meves mans és “1” llibre. Sí, ja ho sé, el diccionari m’assisteix i em fa saber que un llibre és un conjunt de fulls escrits o impresos posats en l'ordre en què han d'ésser llegits, o bé la reproducció impresa d'una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot. I, en realitat, seguint aquestes indicacions convindrem en el fet que no podem considerar-ho un llibre perquè aquest és un llibre que són molts llibres. 2. O sigui, que estem davant d’un projecte estrany ja ho intuïm quan veiem la portada que ens mostra un índex que gairebé –i això és el que vaig dir al Vicenç fa unes setmanes- sembla una web que hagi de ser clicable però que –segona estafa- no ho és, perquè és analògic, és a dir, en paper. 3. Potser pel fet de ser un llibre –d’acord, ho anomenaré així per fer servir la convenció comunicativa, ja que estic intentant desmuntar el fet que ho sigui- rar no va precedit de pròleg o prefaci sinó d’un mode d’emploi, que a poc que un conegui idiomes, ja dedueix que té la funció de manual d’instruccions que... -tercera estafa-, no funciona com a tal i, per tant, no fa la funció d’assistència com es podia deduir de l’epígraf i, doncs, els lectors hem d’anar deduint/construint/descobrint/inventant les instruccions d’ús a mesura que llegim, en un exercici volgudament desorientador i canviant que té lloc en els diversos apartats del volum. Amb la qual cosa no és pròpiament un “manual d’ús”, sinó més aviat una declaració de principis liminar, una introducció pròpia per a un llibre que fa un ús de la llibertat que, com s’anuncia en aquest text previ és “tan imprevisible com arrogant”. 4. Però retornem als autors, i a les estafes o impostures perquè –i aquí comencen les estafes grosses- hi ha dos autors i, en conseqüència, no un (com ens volen fer creure), sinó dos textos (com de fet la portada indica d’una manera que alhora vol ser sintètica/essencialista i moderna txt i graf. –com si d’una terminació de programa informàtic es tractés: doc per als processadors de textos, o rtf, o html o xml, gif, jpg, mp3 i d’altres “palabrejos” que ja circulen amb total impunitat en la nostra vida quotidiana-). Dos textos, doncs, un fet amb paraules, compost de paraules, construït amb paraules i un altre fet d’imatges, símbols o gràfics –que constitueixen tot un altre text, ara però icònic-, la fusió dels quals ens dóna un nou –i tercer- constructe textual híbrid, mestís, a cavall de la imatge i del text o on el text reforça la imatge o viceversa i on tots dos es projecten en una nova dimensió de sentit que és associativa, que neix del suggeriment, de la insinuació, unes vegades, o de l’arbitrarietat i l’intensificació, d’altres. No oblidem, respecte del fet que aquest llibre fet de text i d’imatges (de textos lingüístics i de textos icònics) en què, el tot és més que la suma de les parts. Per això jo l’anomenaria “llibre-icònic”. Al menys caldria denominar-lo així si entenem per icònic, una icona entesa com a signe i sabent que una icona és una imatge que –com ens assisteix Juan Eduardo Cirlot- és “un conjunt de formes i figures dotat d’unitat i significació”. I dic que és un “llibre-icònic” perquè consta de text i de representacions gràfiques, -inserides, pintades, dibuixades-, que de vegades són ideogrames –que ens recorda el jeroglífic de les antigues cultures que expressa la transició entre la imatge estrictament representativa i el signe convencional, d’una banda, i alfabètic, de l’altra-, però que responen a la lògica del simbolisme gràfic. D’acord que per a Sartre “la imatge és una consciència degradada de saber”, però per als psicòlegs, la imatge és precisament la manera superior amb què un saber pot ser presentat i pot ser interessant també recordar la teoria proposada per Herbert Read (Imagen e Idea), que afirma que tota configuració és una forma de pensament. 5. Però les coses es compliquen a mesura que avancem i, així, no només tenim dos autors, 3 textos: el de les paraules, les imatges i el resultant de la suma de tots dos (per dir-ho ras i curt), sinó que tot això no fa un sol llibre, ni dos, ni tres, sinó set si atenem als diversos apartats, gèneres o escenaris pels quals transcorren text i imatge: un dietari on es consignen amb dia i hora –amb aquesta condició quasi-notarial del correu electrònic-, les reflexions que s’anuncien al mode d’emploi-, una mena de quadern d’exercicis, un poema, un conte, una obra teatral, un quadre invisible i una mena d’autoescàner cerebral, l’anomenat “autoretrat amb TAC”. I és que si bé els escàners són els aparells que exploren una zona (objecte, part del cos humà, suport d'informació, etc.) de manera seqüencial, per escombratge, i que dóna una imatge transformada de l'objecte original. TAC són les sigles que corresponen a la tomografia axial computeritzada, una avançada tècnica de diagnòstic actual. Tomografia del grec tomos (tall o secció) i grafía (que significa representació gràfica). Així doncs, la tomografia és l’obtenció d’imatges de talls o seccions. I axial, que significa "relatiu a l’eix" remet al fet que el TAC aplicat a l’estudi del cos humà, obté talls transversals al llarg de l’eix longitudinal. Però falta una darrera sigla: “computeritzada” i és que computeritzar significa sotmetre dades al tractament d’una computadora. I aquí de nou ens tornen a estafar encara que ens ofereixin aquest negre i les lletres en gris, que acostuma a ser l’aparença habitual dels TAC’s, que ofereix una exploració via raigs X que produeix imatges detallades de talls axials del cos i que, a diferència de les radiografies convencionals, un ordenador -la computadora- combina totes aquestes imatges en una imatge final que representa un tall del cos com si fos una rodanxa. 6. Però també el títol és estafador en la mesura que “consola”, segons que ens indica el diccionari, és a) un moble en forma de taula de petges corbats o altres suports ornamentals, que es posa arrambat a la paret, generalment sota un mirall, i està destinat a sostenir un rellotge, gerros, estatuetes, etc. || b) Pupitre on es troben els comandaments de control d'una instal·lació electrònica o mecànica. | Pupitre de comandament i mescla en un estudi d'enregistrament electroacústic. | Pupitre de comandament de l'orgue, que comprèn els teclats manuals, el pedaler, els registres, etc. || c) Part superior de l'arpa on hi ha el claviller. || i, finalment, d) Perifèric per mitjà del qual l'operador es comunica directament amb el sistema. A què es refereixen ells, doncs, a un moble que és de Cadaqués –i sabem els ressons autobiogràfics que aquest indret té referit als autors-? O bé a que aquest artefacte textual que funciona com una consola, com un quadre de control d’aquesta instal·lació mecànica que és aquest llibre que s’ha de llegir anant d’endavant al darrere, és a dir, del començament al final, però que també s’ha de llegir de dalt a baix més enllà del moviment habitual dels nostres ulls en la lectura, sinó aprofitant la pàgina com si fos una pantalla pel que fa a l’organització espacial? O tal vegada ens estiguin estafant el so i en realitat la consola tingui a veure amb les referències musicals de la paraula que també permet el diccionari? I què me’n dieu de l’altra part del títol, perquè, és clar, essent dos autors, també havien de posar títol i una mena de subtítol que en realitat introduït per aquesta adversativa tan aviat pot semblar una disjuntiva com una explicativa, és a dir, o bé tries la consola de Cadaqués o bé els somnis d’un fill putatiu (putatiu -iva adj. Reputat o tingut per fill no essent-ho.) o bé sembla voler dir, la consola de Cadaqués, és a dir, somnis d’un fill putatiu, és a dir, algú tingut per fill sense que ho sigui. Embolica que fa fort. 7. I per acabar, la darrera de les estafes, la que també és anunciada a la carta-invitació a la presentació (normalment són targetons, però és clar, el concepte “normal” és volgudament defugit una i altra vegada, com imagino que és del tot obvi, pels nostres autors, i ells han enviat una carta, un llençol) quan –i això fa referència directa a mi- que és un llibre “postinformàtic” i que jo “apuntaré el pas de les escriptures electròniques” fins a això. Doncs bé, de llibre post-informàtic res de res, ja que és un exemplar perfecte de llibre-informàtic si grosso modo considerem la informàtica a la branca de la ciència i de la tècnica que tracta de la concepció i de la utilització dels sistemes de transmissió i processament automàtics de la informació. I es que, recordeu, que he començat recordant que ells diuen que han “fet” un llibre quan, en realitat, l’han imaginat, perquè imaginar significa concebre, inventar, figurar-se, idear, formar la imatge mental (d'alguna cosa). I ells no només l’han imaginat en aquest sentit fort de concebre, d’inventar (perquè jo no conec res de semblant), sinó que –“no contentos con ello” l’han creat, fent servir les metàfores i els procediments informàtics més actuals i, fent el camí invers, traslladant-los al paper, en un gir més de la seva modernitat a contracorrent. La gran pregunta ara és on és el màrketing editorial? Com és possible que dos dinamitzadors culturals i “venedors d’idees” com Vicenç Altaió i Claret Serrahima o a Eumo Editorial no hagin posat cap faixa amb el reclam publicitari que estem més acostumats a trobar als supermercats: compre 2 y llévese 3??? Aquí haurien hagut de posar compri’n 1 i endugui’s: 2 autors, 3 textos, 7 escenaris textuals, 7 gèneres, un “mode d’emploi”, i És possible que el vostre navegador no pugui visualitzar aquesta imatge. llibres? Perquè no només estem davant de set llibres, sinó de més llibres encara, infinits llibres, potser. Que ho arribarien a ser si, hipertextualment enllaçats i cibertextualment programats anessin desgranant les múltiples possibilitats d’associació que porten incorporats. Aquest és potser el pas que els falta de fer. El que el llibre reclama a crits, perquè us ho imagineu, això, a més amb moviment, amb so, amb el control de la dimensió temporal de la lectura... que és el genuïnament propi de les textualitats electròniques? Acabo afirmant el que no ens diuen els seus autors. I el que no ens diuen, precisament, és que La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu…és un llibre ergòdic. Perquè, segons Espen Aarseth, són ergòdics els llibres que esperen i reclamen un esforç per part del lector. Aarseth que ha encunyat el terme a partir dels vocables grecs ergon i hodos que signifiquen “esforç” i “camí” i l’usa per referir-se a les creacions literàries que exigeixen un esforç gens trivial que permeti al lector travessar el text, penetrar en el seu sentit. El que és indubtable –i aquí s’ha posat de manifest una vegada més- és que a la importància de la lectura com a forma de recepció i d’estudi hi correspon l’escriptura com a forma de producció i configuració. D’aquí que trobem textos com aquest que treballen per col·lapsar la distinció entre la fisicitat del seu llenguatge i la immaterialitat del contingut de les seves idees, obres compromeses amb el que Shelley va anomenar “Intelectual Beauty” (bellesa intel·lectual). En aquesta obra l’escriptura se’ns apareix com un espai de dispersió del desig, i essent les paraules d’entre tots els materials artístics les que més acostumades estan a ser “domades”, l’efecte ergòdic que els seus autors tenen com a divisa ens ofereix l’altra cara del seu vessant més funcional. I aquesta posada en escena que requereix d’un lector participatiu –que sigui capaç de dur a terme aquestes combinacions que els en ofereixen, i moltes altres, qualsevol de les que sorgeix d’entre les proposades-), tan centrada està en el text com en el mitjà en el qual el text està mediat, inscrit. Aquesta revolució hauria de permetre’ns també la consideració del text més com un procés (el text canviant) que no pas una obra (el text estàtic). Perquè els textos digitals, en el seu nivell d’inscripció textual, són certament complexos en la mesura que engloben el text visible i el no-visible, l’opac: el llenguatge de programació, que aquí també hi és en les ments que veiem dibuixades, figurades, al començament i al final del llibre. Només ara, arribats al final, afirmaré que, des d’aquest punt de vista, aquesta obra és encara més que mai un teixit, un autèntic cabdell textual que cal anar desfilant per a descobrir-ne tots els matisos i les possibilitats. No debades hem dit que era un volum rar, és a dir, molt poc freqüent; no gens comú, extraordinari. Gràcies per haver-lo fet possible. ***************************************************************************************