Qui va fer-li el llit, al PP?

El 08/01/1984 el diari El País publicava un escrit de Juan Luis Cebrián, el seu director, titulat “Cataluña vista desde el resto de España”. L’article era una reflexió sobre els nacionalismes en general i el nacionalisme de CiU en particular, que s’estava consolidant com a primera força política catalana. Contenia reflexions d’interès sobre el fet que el pas d’uns nacionalistes de l’oposició clandestina al control de les institucions públiques representava un canvi d’escenari molt important. Un nacionalisme institucionalitzat, argumentava l’autor, es convertia fàcilment en excloent i agressiu. Des de Catalunya, i especialment des de sectors de CiU, hi hagué una reacció força defensiva i poc elaborada. Bàsicament, es criticà que es qualifiqués el nacionalisme català “d’agressiu” de forma implícita (Cebrián no ho deia directament), quan era precisament el nacionalisme espanyol el que aportava un currículum més violent i escabrós.

Però l’interès de l’episodi no està en la reacció catalana. L’escrit de Cebrián representava la nova lectura que es feia dels nacionalismes català i espanyol des dels sectors progressistes de l’Espanya castellanòfona. Aquesta nova lectura s’institucionalitzava amb el govern del PSOE i s’anava construint i legitimant en el dia a dia a partir del propi diari El País, mitjançant els seus principis d’estil i la selecció de col·laboradors afectes a aquesta nova visió d’Espanya. Era el nou nacionalisme espanyol contemporani i els principis bàsics eren els següents: a) tots els nacionalismes són dolents, excepte en circumstàncies excepcionals que ja no concorren (com l’oposició antifranquista); b) amb l’establiment de la democràcia, el nacionalisme espanyol s’ha redimit i, de fet, ja no existeix; c) es manté el “problema” dels nacionalismes perifèrics, als quals s’aplica la crítica convencional als nacionalismes europeus posterior a la II Guerra Mundial. Per tant, la idea bàsica del nacionalisme espanyol contemporani és que no és un nacionalisme: que els nacionalistes són els altres. A partir d’aquí, el nacionalista espanyol exigeix que tothom accepti l’hegemonia de l’estat i la societat civil castellanòfona monolingüe com una cosa natural, de sentit comú i que ens inclou a tots per igual. Per tant, els representants “nacionalistes” de les minories (catalana, basca i gallega) no són altra cosa que “sectors interessats” que creen discòrdia i, en el pitjor dels casos, enfrontaments. Aquesta idea és a la base de la famosa distinció que fa la premsa entre “nacionalistes” i “no-nacionalistes”, en què el darrer terme fa referència al PP i al PSOE, és a dir, als nacionalistes espanyols.

En tot cas, el més greu és que aquest discurs ha impedit que es desenvolupés una crítica rigorosa del propi nacionalisme espanyol i, en conseqüència, que emergissin noves representacions pluralistes de l’espanyolitat als mitjans de comunicació i a les institucions. Així, s’ha mantingut la invisibilitat de la identitat catalana al conjunt d’Espanya, la reproducció de la visió castellanocèntrica de la història i la centralització de les inversions i infrastructures.

Com que la llengua sempre té un paràgraf a part, també n’hi farem un: s’ha mantingut la invisibilitat del català en els mitjans de comunicació (demanant, per exemple¸ als polítics la famosa cua en castellà), s’ha impedit que el ciutadans catalans poguessin relacionar-se en català amb tota l’administració, l’ensenyament de català en “territori BOE” continua essent pràcticament inexistent, s’ha bloquejat el reconeixement del català a la Unió Europea, s’han promogut els grupúsculs de secessionistes lingüístics, s’ha desprotegit el català davant de l’adveniment de les televisions privades i les noves grans empreses de telecomunicacions, etc...

Totes aquestes qüestions són les que els nacionalistes progressistes espanyols han evitat d’abordar amb la pretensió que ja havien deixat de ser-ho, de nacionalistes. I hi ha hagut encara dues conseqüències pitjors d’aquesta actitud. La primera és que ha dificultat enormement l’emergència d’una crítica interna dins el propi catalanisme, pel fet que aquest s’havia de situar constantment a la defensiva. La segona és que ha permès la rearticulació del nacionalcatolicisme espanyol, reconvertit en l’anomenat “patriotisme constitucional” del Partit Popular, que no és sinó una reedició de l’Espanya unitària amb un nou vocabulari cuinat per progressistes, però que ha acabat servint una ideologia que no es diferencia gaire de la de personatges com l’austríac Jorg Haider. La conseqüència més nefasta d’aquesta sòrdida sinèrgia ha estat precisament el pacte antiterrorista, que el PSOE signà perquè el capdavall contenia els mateixos principis, malentesos i subterfugis argumentals de què s’havia alimentat durant vint anys.

És a dir, que van ser progressistes espanyols els que van fer-li el llit, al PP, els qui van construir el discurs confús i ambigu que finalment ha acabat en mans de la tradició política espanyola més fosca i sinistra. En el debat d’investidura, Zapatero se sorprengué davant la cita de Josep Pla del portaveu del PNB, Josu Erkoreka: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol  d’esquerres.” Per aquí anava la cosa.

En aquests dies d’esperança de canvis i de catarsi popular, ja hi ha qui veu l’Espanya federal a la cantonada. Tots els pobles de l’estat es trobaran, finalment, en germanor i igualtat en una Espanya plural reconstituïda. Desapareixeran per sempre les picabaralles seculars i no hi haurà llengües de segona. A aquesta terra promesa ens hi ha de portar el PSOE, de qui Zapatero va dir que “és el partit que més s’assembla a Espanya”.

Aquesta mena d’optimismes desenfrenats són típics de les situacions de canvi polític i previs als ja coneguts desencisos post-revolucionaris o post-transicionals. Deixant de banda el fet que el PP està “vencido pero no convencido”, de la banda dels “nostres”, la dels progressistes i els demòcrates, el tema de l’articulació plurinacional de l’estat tampoc no està tan clara. Fins a la data, els progressistes espanyols s’han mostrat incapaços de construir una identitat espanyola en termes de pluralitat i inclusió. Seran capaços de fer-ho ara? No oblidem que darrera el nacionalisme espanyol, com en tots els nacionalismes, hi ha uns interessos socioeconòmics: uns cercles de poder i uns mercats. L’Espanya plural comportaria no només un repartiment d’espais simbòlics per a les llengües i les dances regionals, sinó un repartiment d’espais i recursos econòmics. En circumstàncies normals, ningú no afluixa la mosca senzillament per unes quantes bones raons. Carod-Rovira ja ho ha dit: per resoldre l’articulació plurinacional de l’estat, cal una segona transició, un autèntic canvi de règim. Però hi ha realment algú a Espanya disposat i en condicions de liderar un procés d’aquestes característiques? Hi ha almenys algun grup mediàtic disposat a donar veu a aquesta nova “nació de nacions” que sempre ha figurat, per cert, al llibre d’estil de El País?

Jo ho dubto.

Joan Pujolar és sociolingüista